19/04/2024 - VILAFRANCA - CARCASSONE - ROCAMADOUR
Des de Vilafranca vam arribar a la bonica ciutat medieval de Carcassonne és una vila occitana del Llenguadoc situada en el departament de l'Aude i a la regió d'Occitània. La vila és la capital de l'Aude i és coneguda per l'arquitectura medieval i restaurada per Viollet-le-duc al segle xix i és Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO des de 1997. Està dividida pel riu Aude en dues parts molt diferenciades: la ciutat baixa o Bastida Sant Loís, i la ciutat alta o la Ciutat, conjunt monumental situat dalt d'un turó, voltat de muralles de l'època medieval. Carcassona està situada al sud de França, 80 quilòmetres a l'est de Tolosa. El seu emplaçament estratègic entre el mar Mediterrani i l'Oceà Atlàntic és conegut des del neolític. La Ciutat Fortificada de Carcassona va arribar a uns extrems tals d'estat ruïnós que el Govern francès va considerar seriosament de demolir les muralles. A tal efecte, es va fer un decret oficial el 1849, però se'n va derivar un gran rebombori: l'historiador Jean Pierre Cross-Mayrevieille i l'escriptor Prosper Mérimée van liderar una campanya per preservar la fortalesa com a monument històric. Durant aquell mateix any es va encarregar a l'arquitecteEugene Viollet-le-Duc el projecte de renovació de la ciutat alta. La fortificació consisteix en una doble anella de muralles i 53 torres.
Després de la visita pels carrers d'una ciutat on hi ha nombroses botigues i restaurants, vam dinar al restaurant Chez Christine.
En acabar el dinar vam fer ruta fins Rocamadour on teniem l'hotel Du Chateau 3*.
20/04/2024 - ROCAMADOUR - SARLAT - PERIGORD NEGRE - ROCAMADOUR
Perigord: La capital és Perigús. Queda repartida entre els departaments francesos de Dordonya, Olt i Garona. Aquesta comarca se la divideix en quatre subcomarques:
- Al nord, el Perigord verd . El nom li ve dels boscos de roures clars que s'hi troben i les terres humides de prats verds.
- Al centre, el Perigord blanc . El nom prové del sòl calcari d'aquesta regió.
- Al sud-est, el Perigord negre (al voltant de Sarlat). Històricament la més antiga apel·lació de totes quatre, i prové dels boscos de roures anomenats verds però en realitat molt obacs, així com del color de les tòfones.
- Al sud-oest, el Perigord porpra). Aquesta apel·lació és la més recent (1970) i és deguda a l'expansió del turisme. El color porpre recorda les fulles de la vinya a la tardor. És el país de l'AOC vins de Bergerac amb denominacions prestigioses com els Costers de Bergerac (Côtes de Bergerac), Montravel, Monbazillac, etc. Abans del 1970 formava part del Perigord Blanc.
Es va situar el 1153 sota la protecció directa de la Santa Creu de Roma. Va ser reconstruïda en estil romànic. El 1318, l'abadia es convertí en la seu del nou bisbat creat pel papa Joan XXII. L'església abacial va progressar a catedral de la diòcesi de Sarlat. Els bisbes, reemplaçant els abats, van començar la seva transformació arquitectònica que no va ser acabada fins al final del segle XVII.
La Roque Gageac és molt a prop de Sarlat. A tot just 10 quilòmetres cap al sud.
La Roque Gageac és a peu d'un penya-segat de manera literal. En un estret marge entre el penya-segat i el riu Dordogne (Dordonya) s'estén un carrer (només un carrer) sobre la qual s'assenten una sèrie de cases qual més bonica, amb el particular estil de construcció de la regió: parets de roca groga (extretes dels mateixos penya-segats en altres temps), sostres de teulades vermellosos. Però el poble més enllà del carrer, comença a enfilar amb algunes construccions pel penya-segat per completar una vista magnífica.
Més enllà de passejar per la carretera que discorre al riu i el penya-segat veient alguns dels seus racons, com la seva església o el jardí tropical que se situa al costat de la mateixa, la millor forma de veure la Roque Gageac és navegant pel riu.
Navegar a gavarra pel riu Dordonya que ara tenen un ús turístic.
Aquestes realitzen una passejada circular pel riu Dordonya d'una hora de durada aproximadament. La gavarra és una rèplica dels vaixells tradicionals a vela dels segles XVIII de la regió de Dordonya-Perigord. Mitjançant el recorregut es poden veure alguns dels més bells castells de la Dordonya més de la naturalesa, la seva fauna i la seva flora de la conca del riu.
21/04/2024 - ROCAMADOUR - COLLONGES LA ROUGE - MARTEL - ROCAMADOUR
MARTEL anomenada la Ciutat de les Set Torres, està situada a la vall del riu Dordonya a la regió de l'Occitania. Va ser fundada el segle XI pels vescomtes de Turenne prop de la carretera galoromana que unia Paris amb el sud de França, no molt lluny dels antics ports de sal de la regió. Fou una ciutat fortificada des del segle XIII. El segle XX, Martel va perdre influència degut a l'èxode rural i al desplaçament de la comercialització de la trufa més al sud. Ara és una ciutat molt turística relacionada amb el seu patrimoni arquitectònic.
COLLONGES LA ROUGE Els monjosde l'abadia de Charroux en Poitou funden l'any 782 un priorat després d'una donació del comte Roger de Llemotges. Atreu sota la seva protecció, una població de pagesos, d'artesans i de comerciants.. Al voltant dels seus edificis protegits per baluards perforats de quatre portes (dues de les quals encara subsisteixen), la vila esdevé una escala per als pelegrins a Compostela via Rocamadour. Colonjas travessa les guerres de Religió, de manera relativament pacífica, ja que les dues naus de l'església són utilitzades alternativament per al culte catòlic i el culte protestant. Després de lesGeurres de Religio de França (1560-1598) la reconstrucció del patrimoni de la burgesia enriquida i de la petita noblesa coincideix amb la pujada en potència del vescomtat del qual diversos membres fan de Colonjas la capital residencial de la regió. Al segle XVI, el « gran de Collonges » s'aixequen els nobles habitatges dels oficials del vescomtat, que els del poble anomenen avui castels. Després de la venda del vescomtat a la Corona de França l'any 1738 — que suposa la fi dels seus privilegis fiscals — i a continuació la Revolució , que destruït els edificis del priorat, molts habitants abandonen el poble, i Colonjas esdevé una pedrera. La vila no retroba una prosperitat efímera fins al començament del segle XIX. Aquesta fràgil prosperitat és aniquilada per la fil.loxera que delma les vinyes als anys 1880 i per l'èxode rural, de manera que Colonjas perd una gran part de la seva població.] Serrals sencers de ceps malalts són arrencats i reemplaçats per nogueres, avui cultura emblemàtica d'aquest territori. La regió és gira llavors cap a la policultura aquitana (cereals, blat de moro, tabac), la ramaderia i l'engreix d'oques sobre l'altiplà calcari o la ramaderia bovina sobre l'altiplà llemosí més humit. Per tal d'aturar aquest ocàs, la municipalitat de Collonges emprèn tasques de conservació des de 1905. L'ajuntament de Collonges, de posar en valor el patrimoni del poble, i així l'associació « La Societat dels Amics de Collonges » neix el 20 de setembre de 1927 El 4 de setembre de 1969, Charles Ceyrac, home de comunicació i alcalde de Collonges que vol obrir progressivament al turisme, obté que el seu municipi esdevingui oficialment Collonges-la-Rouge. L'alcalde continua els seus esforços en aquest sentit « amb la supressió de tots els fils elèctrics i telefònics, el pavimentat dels carrers, la disposició d'àrees d'aparcament a les seves entrades prohibint a partir de 1970 l'accés als cotxes d'abril a setembre ». El poble forma part de l'associació dels pobles més bonics de França (Charles Ceyrac, alcalde de Colonjas de 1965 a 1996 va crear l'associació l'any 1982, i és el primer de la Llista de Les Plus Beaux Villages de France, i el lloc més visitat del Llemosí.
ROCAMADOUR El nostre grup que s'allotjava a l'hotel du Chateau, vam arrencar el nostre cami fins Rocamadour baixant el cami del Via Crucis, fins arribar a la plaça de les esglèsies. Un cop acabada la visita a les capelles, a la Verge Bruna, vam baixar per l'esacalinata per on pujaven el peregrins. Els edificis de Ròcamador s'enfilen per la falda d'un penya-segat a la dreta del riu Alzou, que en aquest indret corre entre parets rocoses de 120 m d'alçada. Des de la part baixa del poble s'accedeix fins a les esglésies del capdamunt pujant diversos nivells i seguint un camí que passa per edificis que s'incrusten al penya-segat. El principal és l'església de Santa Maria (1479),, on podem trobar la Verge negra, suposadament esculpida per sant Amador. L'església s'obre en una terrassa anomenada el Pla de Sant Miquel, on hi ha una espasa trencada que es diu que és un fragment de Durandal, la que duia l'heroi Rotllan. Les parets de l'interior de l'església del Salvador són cobertes de pintures i inscripcions que recorden els pelegrinatges de persones cèlebres. L'església subterrània de Sant Amador (1166) s'estén per sota de la del Salvador i conté relíquies del sant. Al cim del penya-segat, roman el castell construït a l'ead mitjana per defensar els santuaris.
Situat al departament de l'Òlt i a la regió d'Occitània. Forma part d'una vall oberta a la muntanya calcària del Causse de Gramat pel riu Alzou.. El seu nom ve de les relíquies d'Amador, el seu cos fou descobert intacte al cor del santuari marià el 1166. La ciutat dona el seu nom al formatge amb denominació d'origen des del 1996, el qual s'elabora amb llet d'un cert tipus de cabra petita. Forma part del cami de Sant Jaume. La realitat històrica d'Amador sembla inexistent i el topònim original de Ròcamador podria haver estat Ròca Major.
Ròcamador té un pelegrinatge molt antic a la Verge Maria sota l'aparença d'una Verge negra amb el cos cobert de plata. La prova final d'aquest pelegrinatge consistia a pujar de genolls les 216 escales que condueixen a la ciutat religiosa (que comprèn set esglésies, més dotze que les restauracions del segle xix no pogueren aixecar). Finalment, arribats dins dels santuaris després d'aquesta ascensió, els pelegrins deixaven en exvot diversos objectes. Pelegrinatge d'abast europeu com ho testifica el Llibre dels miracles del segle xii, va perdre notorietat després del pas iconoclasta de mercenaris protestants el 1562. Sota la revolució va ser saquejat una vegada més. Al segle xix el santuari va ser completament restaurat, ja que estava en ruïnes.
22/04/2024 - ROCAMADOUR - CAHORS - VILAFRANCA DEL PENEDES
Des de Rocamandour vam sortir direcció Toulouse per fer una parada a CAHORS per visitar el pont medieval El pont de Balandras (pont Valentré) és un antic pont de pedra medieval que creua el riu Olt, a l'oest de la petita ciutat de Caors al departament d'Olt. La primera pedra va ser col·locada el 17 de juny de 1308. Tenia una funció de fortalesa, destinada a defensar la ciutat contra els atacs provinents del sud. En forma d'esquena d'ase o arc escarpat, amb 138 metres, de longitud, sis grans arcs gòtics de 16,50 m, perfectament conservats, amb uns avanços emmerletats i en forma de bec, dominat per tres torres emmerletades de planta quadrada i uns matacans que dominen l'aigua des d'una altura de 40 metres. Dues barbacanes protegien el seu accés, però la del costat de la ciutat ha desaparegut. Fou acabat l'any 1378.
El fet que s'eternitzés la seva construcció, doncs va durar més de mig segle, va donar naixement a la llegenda que cada habitant de Caors es complau a explicar. Exasperat per la lentitud de les obres, el mestre d'obres signa un pacte amb Satàn. El diable posarà tot el seu coneixement al servei de la construcció, i si executa totes les seves ordres, ell li lliurarà la seva ànima a canvi. El pont s'eleva ràpidament, les obres acaben, el contracte arriba al seu terme. Per salvar la seva ànima, ja que pretén no acabar els seus dies en l'infern, el mestre d'obres li demana al diable que vagi amb un sedàs a per aigua a la font dels Cartoixans (que es troba a l'altre costat del riu, a la part exterior de la ciutat) per calmar la set dels seus obrers. Evidentment Satàn torna sense aigua i perd la seva aposta. Disposat a venjar-se, el diable torna cada nit per llevar l'última pedra de la torre central, avui anomenada Torre del Diable, i cada dia els paletes l'han de tornar a col·locar.
L'any 1879, es va fer una restauració del pont, i l'arquitecte Paul Gout va manar col·locar en el forat buit una pedra esculpida amb l'efígie del dimoni que no va tornar a desaparèixer, doncs el dimoni s'havia quedat definitivament en el lloc amb les arpes presoneres del ciment.
Després de la visita a Caors, el grup vam dinar a Castelnaudary, per menjar el plat més típic de la zona: La cassoulete a L'Hôtel de France. Cap a les 20:00 hores arribavem a Vilafranca del Penedès.
